Des que tinc ús de raó, de la fauna el que m’ha cridat sempre l’atenció són els rèptils, a mida que un creix, s’informa i llegeix guies, i surt amb gent experimentada. Les serps les trobo especialment interessants però no tant com els saures, en concret els llangardaixos, pel seu tamany i per la seva morfologia. Tant el Lluert com l’Ocel·lat son espectaculars, les escates, el cap, les potes amb els dits, fills evolutius directes dels dinosaures ens mostren com eren algunes de les espècies extintes.
Ara fa uns dies vaig poder trobar-me amb un llangardaix ocel·lat que prenia aquest sol pre-primaveral per escalfar la seva sang i començar a activar-se per cercar a aliment.
Però admiració a part els rèptils son una peça importantíssima en l’equilibri de l’ecosistema, igual de cert que també estan en greu perill una gran majoria, un d’ells el gran ocel·lat, el llangardaix més gran d’Europa.
Tot i que en determinades regions on s’ha perdut l’agricultura tradicional i s’ha passat a l’extensiva la població s’ha reduït, igual que també ha passat en llocs que ara s’han urbanitzat o simplement on hi havia camins de terra ara hi ha carreteres.
A d’altres llocs, la persecució encara poc argumentada per creure que son uns grans devoradors d’ous de perdiu, igual que la captura pels col·leccionistes i aficionats als terraris.
Tot i que en conjunt no representa una gran davallada poblacional ja que en determinades regions la població aguanta, tot i així la seva reduïda població fa que estigui en delicat estat de conservació, però no suficient encara per afegir-lo a la llista d’espècies amenaçades i actuar amb plans de conservació i protecció com mana el conveni de Berna.
Nosaltres mentre puguem seguirem gaudint de la seva bellesa, i pararem el motor del cotxe per observar-lo amb calma i esperar que abandoni el camí amb aquell esprint que el caracteritza.
Davidmsfoto 