Hi ha poques sensacions a la natura que es puguin igualar de cap altre manera, sobretot quan la sents amb passió, passejar per un bosc vell, veure una posta de sol des d’un cim…trobar-te amb fauna salvatge fent la seva amb normalitat…
Però la que segur que més impressiona es la de trobar-te amb fauna en perill, o en el seu hàbitat, però en el seu hàbitat real…no de dir, aquest és el típic lloc on hi viuria un llop…no, sinó saber que ets en un lloc on hi ha llop!
Per desgràcia aquests llocs son pocs, un exemple es el bosc típic de gall fer, quan recorres boscos i boscos i treballes amb aquesta espècie al final saps quin és l’hàbitat idoni per aquesta espècie, però molts cops tinc la sort de treballar amb aquesta espècie en el que si és el seu hàbitat idoni.
El bosc de gall fer, és un bosc especial, un bosc salvatge que segur que no trepitja gaire gent, però un bosc especial per que el gall fer també ho és, es una espècia hereva de la ultima glaciació, en que després d’aquest període es va anar retirant cap als llocs més alts i freds, que a més han de ser llocs amb una forta presència de pi negre. Escoltar el seu cant en les matinades de primavera és una experiència màgica, però encara ho és més passejar pel bosc i veure’l de lluny, tranquil, peonant i buscant aliment.
Però el futur d’aquesta espècia passa per entre d’altres factors en la conservació i gestió del seu medi, el bosc de pi negre, i l’accés a aquest, sobretot a l’hivern amb motos de neu, raquetes, etc…aquesta gestió va per protegir i respectar les zones més fràgils, com els cantaders, i mantenir-les allunyades de zones d’extracció forestal, però tenint en compte que sí que cal una regeneració del pi negre i una neteja del bosc per tal que aquest tingui prou llum per créixer com cal, tot un equilibri en la gestió. És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.
Davidmsfoto 