Sempre que he pujat a Cadí, he gaudit d’aquesta serra espectacular i caracterìstica que tenim tant a prop, ho he fet a la primavera per alguns dels seus accesos més ràpids, amb una aire fresc i un cel net. També a l’estiu per la obaga, creuant els seus boscos i evitant la calor, mentre de fons s’escolta l’aigua que baixa dels rierols, a la tardor per la seva banda oest i amb un sol que ja baix, ofereix unes llums espectaculars, càlides i ataronjades que em fan sentir com a casa; i a l’hivern per alguna de les seves canals gelades, piolet en mà i en un ambient que res ha d’envejar a qualsevol altre del Pirineu. Però sempre atent als meus moviments, vigilant la serra, i en una posició estratègica apareix el Pedraforca, massis cosí del Cadí i amb qui comparteix la protecció administrativa que dona nom al parc natural Cadí-Pedraforca.
Imponent i al que he tingut la sort de compartir també moltes estacions, vigila d’aprop, amagat i en silenci, com en un segon pla, però sempre allà, sempre que pujes al Cadí hi es, a tocar, però lluny, i sempre sense voler-ho el tens pressent.
Davidmsfoto 