Aquest matí he aprofitat per anar al museu del Holocaust, una visita que no podía perdre’m i menys encara després d’haver vist la coneguda pel·lícula, “La Lista de Schindler”.
Al estar una mica allunyat del centre he hagut d’agafar un bus i he pogut constatr que per als Jerusalemites la por no existeix, i menys encara pels conductors d’autobús, no tene cap límit.
La entrad al museu es gratuita i la construcció es original i moderna, el recorregut transcórre per diferents sales on expliquen tot la história del extermini jueu que alemanya vava començar ja cap al 1918 amb una sèrie d’estratègies molt estudiades abans de començar el seu macabre pla el 1933. I això ho demostra el funcionament del primer camp de concentració poc més d’un mes de la sev arribada al poder, però la história ja la coneixeu si no es això, no seré jo qui us la expliqui.
Una de les coses que més m’ha impactat ha sigut una filmació en la que es veien els nens abandonats al carrer problabement orfes, desnutrits i malalts ploraven mirant a la gent buscant algú que els ajudés, en una imatge es veu un nen movent el cap del seu germà, que està recolçat al terra, d’una banda a l’altra sense obtenir cap mena de reacció de resposta, problabement ja moribund.
Una masacre que mai estarà justificada i que sobretot no s’ha d’oblidar, doncs es un clar exemple d’on pot arribar la malaltia de la ment humana.
Davidmsfoto 