Finalment avui he complert l’objectiu principal del viatje, la visita als campaments de refugiats palestins, el problema es que degut als enfrontaments d’ahir a Jerusalem la situació s’ah tornat més tensa en tant que segura per entrar o sortir.
A les 8 era a la seu de la ONU, m’he trobat amb la Paz i hem estat comentant els disturbis d’ahir mentre arribava en Mateo, el meu guia, i en Aiast el xòfer autòcton que ens portarà amunt i avall, a les nou sortim després de fer un café jerusalemita, aigualit i amb cardamom ideal per regular la flora intestinal…
Hem sortit direcció Betlem cap al Dheisheh Champ, i el Beit Jibrih Champ, dos campaments de refugiats que ja fa més de 50 anys que existeixen, actualment queden fusionats amb la ciutat de Betlem, son construccions més o menys correctes amb els serveis mínims d’aigua i llum, a mi em recorden per ser més concís als antics barris de la Mina o la Verneda de Barcelona.
Hem anat a visitar una familia a qui el gobern Israelí els està fent mobbing urbá, la família viu en una casa envoltada de terrenys on pasten les seves bésties, el gobern Israelí ha construit envoltant la casa edificis d’alt estanding, de manera que queden rodejats per enormes edificis i reduïnt els terrenys, creant una forta pressió, per desgràcia la família no hi era. He pogut veure de ben aprop el famós i controvertit mur, una banda el veu com un protecció i l’altre com una invasió i una violació dels drets humans.
Després hem fet un dinar ràpid i hem aprofitat per parlar amb l’alcalde d’una de les poblacions que està veient com la construcció del mur els deixa sense terres per cultivar i els treu una activitat que ve de generacions pasades ens ha convidat a un café dessembussador, i ens ha ensenyat el plànol de construcció del mur explicant-nos com s’estan quedant sense terrenys, la UNRWA s’encarrega d’estudiar els casos i buscar solucions comprant terrenys al gobern Israelí, o en algún cas traslladant les famílies més afectades.
La aventura ha començat al tornar cap a Jerusalem, doncs aviam de passar per el pertinent Checkpoint, com quan creuem la duana andorrana però més estricte, de fet normalment no hi ha problemes però com tot, depén del cocacolo ( cocacolo=xaval de menys de 20 anys que no sap res i només vol demostrar que com a militar, té el poder) que et trobis. En el nostre cas i en el primer chekpoint han volgut registrar el cotxe, però els cotxes de l’ONU son vehicles diplomàtics i no els poden registrar sota cap motiu, evidentment el cocacolo no s’ha cregut la história i s’ha posat gallet amb el xófer, s’ha lantat devant del cotxe i ens ha fet fer mitja volta, després de vint minuts hem arribat al segon control, aquest més gran, i amb més cua, equivocadament hem cregut que ens deixaríen passar però devíen ser cosins amb l’altre element, doncs ens ha dit el mateix.
En Mateo ha trucat a la central per explicar la situació, i ens han recomanat una sortida per un checkpoint menys concorregut i on ja s’ha passat més d’un cop, de fet com en els altres, la história ha anat igual, amb la diferéncia que mentre la noieta ens tornava la documentació el Aiast ha donat sense cap intenció estranya, això ens ha dit, a la maneta de neteja del parabrisas, com a resultat un raig d’aigua ha anat a para a la cara de la noieta que no ha semblat entendre d’on venia l’aigua tot mirant al cel, documents en mà el Mateo li ha dit “run”…
Mentre ens pixàvem de riure arribàvem a Jerusalem……un gran dia.
Davidmsfoto 