Muntanya, pau i mort en segons.

Llegia al diari l’altre dia que dues dones van perdre la vida metre feien una excursió al cim del Puigmal, no deixa de sorprendre’m i a l’hora indignar-me.

I no vol dir que no em sàpigue greu que passi això i evidentment ningú s’ho mereix, però en un 90 per cent dels casos els accidents de muntanya son per negligència, i quan dic negligència no vull dir sempre imprudència, tot i que molts cops van de la mà.

A negligència em refereixo a la falta de preparació per assolir determinats objectius per als quals molts cops no s’està suficientment preparat, ja sigui física o tècnicament, o també falta de previsió davant d’un mitjà que es pot presentar de la forma més terrorífica i agressiva que ningú ha vist, i fins i tot falta de coneixement del entorn, i la seva orografia.

Fins i tot m’atreviria a dir que es possible aventurar-se en moltes serralades i molts massissos sense cap coneixement i amb un risc assumible que amb molta mala sort només ens durà a trucar als mossos o bombers per què ens hem perdut.

Però amics, al Pirineu això no funciona, el Pirineu es una de les serralades que està més viva al nostre país, i on fins i tot en un dia d’estiu podem arribar a temperatures sota cero en determinades alçades, amb el Pirineu hem d’anar amb compte, amb peus de plom, i em de ser previsors al 100 %, i això es el més important, la previsió, quan sortim a la muntanya hem de preveure moltes coses, però si ens endinsem en el Pirineu aquesta previsió s’ha de multiplicar per dos.

Podem sortir un dia d’agost a fer un cim, Carlit, Puigmal, Canigó, Bastiments….tant se val, començar amb un dia assolellat i acabar al cim envoltats de boira i amb temperatures hivernals, i aquí apareix la complicació, algú se sap orientar amb boira…algú pot aguantar prou temps amb temperatures sota cero….i si hi sumem la pressió psicològica més un fort vent que hem dieu….hi ha una petita part de la gent que surt a la muntanya que segur que si, però hi ha una immensa majoria que jo us dic que no.

Es per això que us demano que si us plau, previsió, es la paraula en la que heu de pensar quan sortiu a la muntanya, preveure, esperar el pitjor, com a molt això comportarà dos o tres quilos més a la nostra motxilla, encara que siguin quatre o cinc, val la pena, no seria trist morir de fred mentre ens recordem de la jaqueta que hem tret de la bossa després de ficar-la pensant que ens farà més nosa que servei, no es trist esgotar-se i perdre energies donant voltes per una vall per què no coneixem la zona, i no portem mapa o gps.

Molts cops confiem en el mòbil, i pocs hi ha cobertura, jo us recomano que abans de sortir a la muntanya sigueu previsors, us recordeu d’aquesta paraula, previsió, preveieu el temps i fins a on es pot complicar segons la estació, preveieu com ha de ser l’excursió en funció de les vostres condicions físiques, si aneu en grup en funció de les del menys preparat, preveieu que potser trigareu més del que teníeu previst, i necessitareu menjar, si es tracta d’una ruta no està de més portar més d’un mapa, un gps us salvarà la vida si no us podeu moure, ja sigui per haver patit un accident, o per no poder identificar el lloc on us trobeu.

Jo sempre porto sal i sucre, si s’acaba el menjar podeu fer un suero casolà amb aigua, una manta tèrmica no us escalfarà però us aïllarà de la humitat i el vent amb la qual cosa no perdreu calor corporal, l’excés de pes es pot repartir, no ha de ser el més experimentat el que vagi més carregat, en un grup de quatre si porteu un litre d’aigua per persona, afegir-hi dos mes sería com carregar una llauna de beguda i un entrepà, i un gorro i uns guants ben plegats ocupen menys que una samarreta de màniga curta i ens poden ajudar molt.

Bé espero no haver-me fet pesat, sigueu previsors i pràctics.