Reflexes

De sempre he observat com el món es reflexa en els elements, des de un vidre, a un bassal d’aigua, fins i tot el capó d’un cotxe, fa tres anys ja vaig interioritzar una mica més en un treball fotogràfic sobre la gent gran a la Seu, buscava el seu reflex en aparadors i vitrines, per mostrar un punt de vista diferent.
Al Maig quan vaig marxar a Croàcia en busca de restes de la guerra i els seus efectes, vaig tenir temps d’experimentar amb els reflexes, i el resultat em va agradar força.
Es curiós com un reflex ens mostra una visió totalment fantàstica i màgica de la realitat, imatges que es barrejen, se superposen, i es fan una sola, composicions abstractes però ordenades que ni tan sosl el nostre complex cervell pot imaginar. Molts cops després de haver una foto a un reflex em quedo mirant la imatge al ordinador minuts, intentant crear una imatge verosímil, i sabent que no ho es, intentant que el meu cervell descubreixi objectes i formes noves, dins la imatge, una imatge que fusiona d’altres situadas en diferents plans per fer-ne d’una sola com si d’un únic plà es tractés.
Podríem dir que dins del món de la fotografia una fotografia d’un reflex de dues imatges superposades es com una  pintura de De Kooning.
Aquesta tarda he sortit a fer una volta amb la Nikon penjada al coll, i buscant una mica més el reflexe, els reflexes de la Seu, i el resultat ha estat aquest.