El comiat

Ahir i després de dos mesos, la Sàhara va marxar cap al camp de refugiats.
Va ser un comiat emotiu i llarg, i ens vàrem aguantar les llàgrimes com vàrem poder.
Han estat dos mesos en els que hem compartit bons moments i les nostres vides, tot i que al començament pensàvem que aprendríem o veuríem una manera de viure i fer les coses pròpies de una nena que viu enmig d’un desert, i que ens ensenyaria a veure les coses d’una altra manera. A valorar més el que tenim, i a ser menys materialistes.
Però no ha esta així, ens ha ensenyat com es realment l’ésser humà, i ens ha ensenyat que donar amor es mes fàcil del que sembla, hem tingut el seu amor sense demanar res a canvi, i hem vist com el transmetia a d’altres nens i no tan nens, un amor incondicional i igual per a tothom fos qui fos.
I això tan important en la vida i en la societat ens ho ha ensenyat una nena de vuit anys a qui la societat precisament ha donat la esquena deixant-los abandonats amb les seves famílies enmig del desert i enmig de les tempestes de sorra.
Hem rigut molt i ens ho hem passat molt bé, i si tot va bé l’any que bé la tornarem a tenir aquí aprenent una mica més de català, i regalant els seus petons.
Us deixo un recull de fotos en forma d’slide, espero que us agradi.